NIGHTBORN
“Nightborn” ens endinsa en un malson que qüestiona la imatge idealitzada de la maternitat. Hanna Bergholm converteix una experiència que associem amb la felicitat en una història inquietant, plena de terror psicològic, folklore i body horror. El més interessant és com aborda les pors, la solitud i la pressió que pot comportar ser mare, allunyant-se de la visió idíl·lica que sovint ens venen.
Seidi Haarla està espectacular en el paper protagonista, transmetent l’angoixa i el desconcert d’una dona que sent que alguna cosa no va bé. La seva interpretació és intensa, física i molt creïble, i aconsegueix que patim amb ella en tot moment.Al seu costat, Rupert Grint, inevitablement associat al Ron Weasley de “Harry Potter”, interpreta la parella de la protagonista. Costa una mica oblidar el personatge que el va fer famós i veure’l amb uns altres ulls.
“Nightborn” és una proposta valenta, incòmoda i pertorbadora, que combina moments de tensió amb escenes de terror visceral i ens obliga a mirar la maternitat des d’una perspectiva molt menys amable. Potser no és una pel·lícula per a tothom, però té personalitat, bones interpretacions i prou mala llet per deixar-te remogut una bona estona després dels crèdits.
UPIRO
“Upiro” arrenca com una proposta de terror gòtic molt interessant, ambientada en un convent del segle XVIII on unes monges pateixen una misteriosa malaltia de la sang. Óscar Martín crea una atmosfera fosca i opressiva, amb supersticions, religió i una amenaça sobrenatural que es va fent cada vegada més inquietant. La fotografia, la direcció artística i el regust de cinema clàssic de vampirs són alguns dels seus punts forts, amb una història que sap jugar amb el misteri i mantenir-te intrigat.
El problema arriba cap al tram final, quan el relat fa un gir força radical i comença a desconcertar. El que fins aleshores semblava un terror gòtic més contingut es transforma en una proposta molt més esbojarrada, grotesca i excessiva, com si de cop estiguéssim veient una altra pel·lícula. És un canvi arriscat que, personalment, m’ha desconcertat però que pot agradar als amants del fantàstic desfermat. El que està clar és que fa que la història perdi una mica el rumb i pugui deixar més d’un espectador amb cara de desconcert, jo mateixa.
TOO MANY BEASTS
“Too Many Beasts” és una comèdia negra rural d’aquelles que comencen amb un conflicte ben estrany i acaben portant-lo fins a límits insospitats. Sarah Arnold ens presenta un poble francès en peu de guerra entre pagesos i caçadors, amb senglars descontrolats, corrupció i una investigació policial que cada vegada es complica més. Tot plegat té un humor absurd, personatges força peculiars i situacions que van del thriller criminal al surrealisme més inesperat.
El millor és aquesta manera tan particular de retratar la misèria humana, els interessos dels poderosos i les petites bogeries d’un poble on sembla que tothom amaga alguna cosa. Alexis Manenti i Ella Rumpf tenen una gran química (i una curiosa escena de sexe), especialment quan la investigació deriva cap a situacions cada vegada més delirants. Això sí, el to és tan peculiar que no sempre és fàcil entrar en el seu joc. No es pot negar, però, que “Too Many Beasts” té personalitat, mala llet i prou moments esbojarrats per deixar un bon regust. Una comèdia criminal diferent, que demostra que, de vegades, les bèsties més perilloses no són precisament els senglars.