VENECIAFRENIA
Avui Alex de la Iglesia i la seva nova proposta han estat els encarregats de rebre els nostres cossos encara adormits a les 8 del matí per iniciar una nova jornada del Festival. A jutjar per la quantitat de gent que ha matinat per fer cap a l’Auditori, l’expectativa era gran. I si a Barcelona portem temps amb el debat sobre turistes sí o no per l’impacte que tenen a la ciutat, el realitzador vasc ha vingut a explicar-nos que a Venècia ja ho tenen clar.
A Veneciafrenia, la ciutat dels canals i part dels seus habitants, organitzats en una mena de secta secreta, ha decidit que els turistes que infesten el lloc amb la seva invasió dels llocs més populars, els seus comportaments i la seva contaminació són un mal que cal erradicar. Fins a les últimes conseqüències i pels mitjans més expeditius, cosa que viuran en pell pròpia un grup d’espanyols que ha viatjat a Venècia per celebrar el comiat de soltera de la Isa (Ingrid García Jonsson). Ella i els seus amics (Silvia Alonso, Nicolás Illoro, Alberto Bang) arriben disposats a viure la festa i els carnavals al màxim, però després d’una vetllada amb massa alcohol i poca conexió amb els locals acabaran corrent per les seves vides entre els carrerons de la ciutat italiana.
I si a Alex de la Iglesia en més d’una ocasió li hem retret que a les seves pel.lícules sol haver-hi un punt on perd el nord i les bones idees se li escapen de les mans, la sensació d’avui ha estat que ni tan sols la primera part d’aquesta Veneciafrenia ajuda al balanç general.
La pel.lícula encara que vulgui fer una sàtira sobre el turisme i el comportament dels guiris, fa gala de situacions entre tòpiques, forçades i inversosímils, interpretacions gens convincents on cap dels protagonistes resulta ni creíble ni algú al que t’importi el que li passi i un terror de boc gros que excepte en algun moment gore matusser poc han ajudat a acabar de despertar el públic matinador.
Després de la decepció matutina, però, el cinema asiàtic ha vingut al nostre rescat proporcionant-nos un cop més les alegries de la jornada.
LIMBO
Dirgida per Soi Cheang, Limbo s’ha convertit ja en una de les nostres preferides d’aquest certamen. El realitzador de Macau ens serveix un thriller policial violent, cru i sense concessions servit en un rigurós blanc i negre i amb un munt d’acció rodada sota una incessant pluja i entre carrers bruts, estrets i plens d’obstacles.
Un escenari asfixiant que es posa al servei de la història que creua els camins d’un assassí en sèrie, un policia turmentat per uns fets del passat (Ka-Tung Lam), el seu nou company (Mason Lee), un agent molt més fidel a les normes i els procediments, i una jove delinqüent (Yase Liu) devorada per la culpa que acabarà essent víctima de tots plegats.
El director de Macau, recolzat en la maestria del director de fotografia Siu-Keung Cheng, se serveix de la llum i la foscor en un joc de contrastos entre el sòrdid, brut i negre dels actes de l’assassí i de les ànimes dels protagonistes amb uns pocs rajos de llum d’esperança.
I el resultat és un film que brilla tant en l’aspecte formal com en la manera en la que desplega la seva història mantenint l’espectador en una tensió i volguda incomoditat constants. Tot plegat ajudat d’unes grans interpretacions de tot aquest conjunt de protagonistes incapaços d’escapar a les seves misèries i que encara es revolquen més i més en la violència, la humiliació, el dolor i l’extenuació física i mental.
Col.loquem doncs Limbo en la nostra llista del millor del que hem vist aquí a Sitges i en la terna dels films que haurien de tenir un merescut reconeixement al palmarès.
BEYOND THE INFINITE TWO MINUTES
Amb una factura molt més modesta pero carregada de bones idees. el tercer film del dia era aquell en el que molts esperaven trobar el nou One cut of the dead, el film amb zombies de cinema dins del cinema que va sorprendre al públic en una edició anterior.
Beyond the infinite two minutes hi comparteix poc pressupost, naturalitat i un grapat d’enginy però la trama és ben diferent. El protagonista és en Kato (Kazunari Tosa) l’amo d’un cafè que viu en un petit apartament just a sobre del local. Un bon dia descobreix que el que veu a la pantalla del televisor de casa li mostra el que passa a la cafeteria just dos minuts abans. Un punt de partida al que Junta Yamaguchi li treu partit enrevessant la història de la mà de les situacions en les que es trobaran el grup d’amics i clients del protagonista al intentar treure profit i entendre el curiós fenòmen.
El resultat d’aquesta premisa és un film simpàtic, entranyable i lleuger sense més pretensions que la de deixar-se anar de la mà dels seus simpàtics protagonistes i les situacions que pot donar de sí un fenòmen curiós que de fet tampoc es que tingui massa utilitat.