La 58a edició del SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya se celebrarà del 9 al 19 d’octubre vinents, renovant la seva cita anual amb el cinema fantàstic amb una àmplia selecció de títols que il·lustraran el fèrtil panorama actual del gènere, tant a escala nacional com internacional. El director i productor Peter Chan, la productora nord-americana Gale Anne Hurd, l’actor francès Dominique Pinon i el mexicà Hugo Stiglitz seran alguns dels homenatjats d’aquesta edició, el leitmotiv de la qual girarà entorn de la relació entre l’humor, la comèdia i les diferents branques del fantàstic.
A la Fàbrica Moritz Barcelona, Ángel Sala i Mònica Garcia i Massagué, director artístic del Festival i directora de la Fundació respectivament, han ofert un primer avanç de la 58a edició del certamen referent del cinema fantàstic.
Alpha, de Julia Ducournau, serà l’encarregada d’inaugurar la 58a edició del SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya després de l’impacte que van tenir Crudo (2017) i Titane (2022), els treballs previs de la directora francesa, que va guanyar la Palma d’Or a Canes per aquesta última. La projecció comptarà amb la presència de la directora i suposarà la tercera ocasió en què el festival s’inaugura amb una pel·lícula dirigida per una dona (les dues primeres van ser American Psycho (2000), de Mary Harron, i Mona Lisa and the Blood Moon (2021), de Ana Lily Amirpour). A Alpha, Julia Ducournau ens presenta un drama familiar en un context de distopia social que aborda temes com el desastre climàtic, la transformació del cos i les tensions familiars en un fascinant viatge visual i sensorial que juga constantment amb la percepció de l’espectador.
Alpha obrirà una àmplia selecció de títols que es desplegaran per les diferents seccions del festival i que demostraran l’heterodòxia de temàtiques, enfocaments i estils visuals del gènere actual. Precisament, una de les temàtiques recurrents dins el gènere és la maternitat. Mother’s Baby, de Johanna Moder, és un títol que exposa les pors d’una mare davant el comportament estrany del seu nadó, mentre que If I Had Legs I’d Kick You, de Mary Bronstein, exemplifica, en clau de relat paranoic, l’ansietat derivada del naixement d’un fill en una dona en crisi emocional, brillantment interpretada per Rose Byrne. De crisis emocionals també ens parla The Thing with Feathers, dirigida per Dylan Southern i protagonitzada per un Benedict Cumberbatch que lluita contra els seus propis fantasmes i altres presències invisibles que habiten els silencis. I aquestes mateixes amenaces són les que afrontarà el protagonista de Good Boy, de Ben Leonberg, una aterradora història de fantasmes narrada des de la mirada del fidel gos que conviu amb el seu amo en una apartada casa de camp.
Mike Flanagan adapta Stephen King a La vida de Chuck, una faula moderna que ens explica la vida de Charles Krantz, interpretat per Tom Hiddleston en la seva versió adulta, en ordre invers: des de la seva mort fins a la infància en una casa encantada. Al bell mig de la campinya britànica, ens trobarem amb una peculiar venjança amb katanes a Tornado, la nova pel·lícula de John Maclean (Slow West), amb Tim Roth com a protagonista.
El terror més canònic, tot i que reformulat des de punts de vista visuals contemporanis, estarà representat per Eye for an Eye, de Colin Tilley, que construeix un univers de terror fascinant amb algunes de les imatges més impactants de l’any, mentre que The Home, l’esperat retorn de James DeMonaco (responsable de la saga La purga), converteix una residència d’avis en un espai on allò quotidià es torna pertorbador. El terrorífic psycho-thriller Dolly, de Rod Blackhurst, proposa un conte de terror retorçat sobre infància segrestada i criança monstruosa.
També hi haurà espai per a la ciència-ficció i la fantasia a Sitges. Redux Redux, de Kevin i Matthew McManus, és una experiència metacinematogràfica que desafia els límits del llenguatge audiovisual a través de la repetició, la reescriptura i la memòria; mentre que Orang Ikan, de Mike Wiluan, converteix una illa perduda al Pacífic en un camp de batalla on la guerra entre homes queda eclipsada per l’assetjament d’una criatura implacable.
I com tot bon Sitges necessita la seva dosi d’espasa i bruixeria, arriba Deathstalker, la revisió del clàssic de culte homònim dels 80, amb la firma de Steven Kostanski i tots els ingredients que estimem: bàrbars, bruixots malvats i monstres. Més poètica però igualment èpica és The Legend of Ochi, d’Isaiah Saxon, que ens transporta a un univers de fantasia on una jove protagonista s’endinsa en un món desconegut habitat per criatures sorprenents.
El cinema de terror japonès torna a Sitges amb tres propostes que demostren la vigència i capacitat de reinvenció del gènere. Exit 8, de Genki Kawamura, converteix un trajecte en metro en un malson psicològic de primer nivell, inspirat en el videojoc homònim. New Group, de Yuta Shimotsu (Best Wishes to All), tanca l’espectador en una atmosfera claustrofòbica dins d’un institut on els alumnes comencen a comportar-se de manera inquietant, en un film que recull les textures del terror de Junji Ito i les dinàmiques narratives del gènere a les xarxes socials. Per la seva banda, The Curse, de Kenichi Ugana, recupera l’esperit de la maledicció tradicional taiwanesa per portar-la a noves cotes de tensió i renovar l’estètica del J-Horror dels inicis del mil·lenni. També des d’Àsia, en aquest cas des de Tailàndia, arriba A Useful Ghost, de Ratchapoom Boonbunchachoke, una fantasia poètica sobre la pèrdua en què l’espectre d’un ésser estimat torna posseint un aspirador, en una de les pel·lícules més sorprenents i originals del gènere el 2025, guanyadora de la Setmana de la Crítica del darrer Festival de Canes.
Altres títols de Sitges 2025 exploraran noves temàtiques o renovaran velles històries en clau contemporània. La hermanastra fea, de Emilie Blichfeldt, reimagina el conte clàssic de La Ventafocs des d’una òptica feminista, fosca, sarcàstica i molt dolorosa; mentre que Fucktoys, de Annapurna Sriram, és una altra odissea femenina on una jove maleïda recorre els suburbis de Trashtown intentant reunir mil dòlars per alliberar-se d’una maledicció. Un dels títols més celebrats de l’any és Dead Lover, de Grace Glowicki, una comèdia de terror gòtic on una sepultadora es veu atrapada en un romanç impossible. Touch Me, d’Addison Heimann, aposta per una barreja de ciència-ficció, relacions poliamoroses amb visitants d’altres planetes i estètica camp, mentre que Mermaid, de Tyler Cornack, ofereix un conte fosc sobre la marginalitat, que comença quan un addicte troba una sirena ferida a la costa de Florida.
El cinema espanyol de gènere busca nous camins
La producció espanyola d’enguany torna a destacar per la seva personalitat arrolladora i la seva capacitat per explorar allò fantàstic des de perspectives úniques. Gaua, el nou treball de Paul Urkijo, ens submergeix en una foscor ancestral inspirada en el folklore basc; un viatge hipnòtic i aterridor cap a les arrels del mite i la natura. També connectada amb el territori, però des d’una òptica femenina i radical, La virgen de la tosquera, de Laura Casabé, a partir de l’obra literària de Mariana Enriquez, ofereix una experiència sensorial que promet sacsejar els límits del real. Més contemporània i provocadora, Silencio enalteix l’univers estètic i emocional d’Eduardo Casanova, amb una proposta tan incòmoda com hipnòtica que destrueix tabús i qüestiona la nostra relació amb el cos, el dolor i la bellesa, en una sorprenent història de vampirs queer.
Decorado aposta per una crítica existencial carregada de sarcasme i amb l’estètica inconfusible d’un habitual del festival com és Alberto Vázquez, que, després de l’èxit de Unicorn Wars, torna a posar el llistó molt alt per al cinema d’animació espanyol. Amb la seva òpera prima Luger, Bruno Martín aborda les segones oportunitats a través d’un thriller violent i trepidant que es desenvolupa en temps real en un vast i laberíntic polígon industrial, un thriller desacomplexat i impactant, on retrobarem part del repartiment d’Os reviento, el film d’acció que va sorprendre el públic de Sitges el 2023.
Protagonisme de l’animació a Sitges2025
L’animació cobra enguany un gran protagonisme al festival, amb una selecció que demostra la força creativa i la versatilitat del format per explorar universos fantàstics. Heart of Darkness, de Rogério Nunes, ofereix una adaptació visualment apoteòsica de l’obra de Joseph Conrad, mentre que The Great History of Western Philosophy planteja un viatge tan àcid com brillant per les grans idees de la civilització occidental. La seva projecció testimoniarà —per desgràcia, de manera pòstuma— el gran talent de la seva directora, Aria Covamonas.
El festival també acull propostes valentes que juguen amb el llenguatge i el to: Lesbian Space Princess, d’Emma Hough i Leela Varghese, barreja ciència-ficció i identitats dissidents amb humor pop i esperit punk; i ChaO, dirigida per Yasuhiro Aoki, explora els límits de la percepció en una proposta experimental hipnòtica. En la vessant més emocional arriba amb Arco, una cinta d’animació tendra i esperançadora dirigida per Ugo Bienvenu i premiada a Annecy, i Another World, de Tommy Kai Chung Ng, que aborda el dol i l’afecte amb una gran delicadesa visual. Una altra cinta que es podrà veure és ALL YOU NEED IS KILL, una explosiva pel·lícula d’acció i ciència-ficció amb segell japonès que adapta la novela gràfica homònima (també portat al live-action amb Al filo del mañana) i que signa Kenichiro Akimoto. Per als nostàlgics de l’anime clàssic, Angel’s Egg (1985) oferirà una experiència mística i hipnòtica, una autèntica obra de culte a mans de Mamoru Oshii, que continua fascinant. Una altra obra que es recuperarà a la gran pantalla és Willy, el gorrión (1989), una joia de l’animació hongaresa signada per József Gémes.
Dins l’apartat de clàssics, Sitges2025 oferirà una oportunitat única amb la retrospectiva dedicada al director d’animació i historietista italià Bruno Bozzetto, conegut a Itàlia sobretot per la creació del famós personatge del Signor Rossi. Es podran veure obres que recorren tota la seva trajectòria, des dels llargmetratges The SuperVips (1968) i Allegro non troppo (1976) fins a curtmetratges com Tapum! La storia delle armi (1958), Opera (1973), Rapsodeus (2011) o Cavallette (1991), pel qual va estar nominat a l’Oscar.
Recuperant i reivindicant clàssics de culte
El Festival de Sitges sempre ha estat un lloc de recuperació i reivindicació dels clàssics del cinema fantàstic. En aquest sentit, hi trobem dos documentals que posen en valor el cinema de gènere que tant estimem: Strange Journey: The Story of Rocky Horror, de Linus O’Brien, és una mirada afectuosa al fenomen del cinema de culte, i Hammer: Heroes, Legends and Monsters, de Benjamin Field, ens explica la història de la productora Hammer Films a través dels ulls dels seus actors, cineastes i aficionats.
D’altra banda, tindrem la recuperació d’alguns fites del cinema de gènere com Vera, un cuento cruel (1973), un clàssic a reivindicar del cinema espanyol protagonitzat per Fernando Fernán Gómez i dirigit per Josefina Molina. Continuant en l’àmbit del cinema clàssic estatal, es podran veure Atolladero (1995), un western futurista d’Óscar Aibar, i Memoria (1976), una cinta de ciència-ficció de Francisco Macián, ambdós títols gràcies a una ambiciosa restauració per part de la Filmoteca de Catalunya i que formaran part del nostre segell Catalunya Imaginària.
Seven Chances, la Setmana de la Crítica del Festival, projectarà Lo spettro (1963), clàssic del terror italià dirigit per Riccardo Freda, amb Barbara Steele i Peter Baldwin com a parella protagonista, en una espectacular restauració en 4K a càrrec de Severin Films. Per la seva banda, Jigoku (1960), la terrorífica visió de l’infern de Nobuo Nakagawa, també es podrà gaudir en la seva restauració en 4K auspiciada per Toho Co.
Finalment, celebrarem el quarantè aniversari d’una cinta de culte que uneix a la perfecció el terror i la comèdia, el leitmotiv d’aquesta edició: Re-Animator (1985). En aquest sentit, es farà una projecció especial de la pel·lícula que comptarà amb la presència estel·lar de l’actriu Barbara Crampton, el compositor Richard Band i part de l’equip. Una oportunitat única per reviure el clàssic amb alguns dels seus grans protagonistes. A més de Re-Animator, tindrà lloc una retrospectiva dedicada al gènere de la comèdia de terror, amb títols que s’anunciaran en la propera roda de premsa.
Brigadoon
Aquest any, la secció Brigadoon torna a convertir-se, com ja és tradició, en un punt de trobada per als amants del cinema més outsider. Clàssics per redescobrir, joies ocultes del gènere i una selecció de documentals que celebren la passió cinèfila i la resistència creativa conformen una programació rica i sense complexos.
Pel que fa als llargmetratges de ficció, aquest any es podran veure Test Screening, de Clark Baker, una deliciosa carta d’amor al cinema de gènere ambientada en un petit poble d’Oregon; The Devil’s Teardrop, de Gonzalo Otero, que ens trasllada als Andes, on un grup de documentalistes ignora els advertiments sobre un esperit demoníac ancestral; Thinestra, de Nathan Hertz, una inquietant distopia sobre una droga miraculosa capaç de donar-te el cos dels teus somnis; i Death Cycle, de Gabriel Carrer, que ofereix un intens thriller slasher en què un misteriós assassí en moto trastoca la vida d’una dona i d’un investigador obsessionat amb atrapar-lo.
En l’apartat documental, Brigadoon acull Occupy Cannes, de Lily Hayes Kaufman, un viatge irrepetible entre bastidors del Festival de Cannes de la mà de Lloyd Kaufman, mític creador de The Toxic Avenger i figura clau de la contracultura cinematogràfica. També es podrà veure Masters of the Grind, de Jason Rutherford, una celebració visceral del cinema més extrem, barat i excessiu, i un homenatge als directors que, sense diners ni permisos, van fer història des de la marginalitat.