Bradley Cooper torna al Lido cinc anys després de l’estrena de la seva òpera prima Ha nacido una estrella a major glòria de Lady Gaga. Maestro, la seva segona pel·lícula com a director, en què també exerceix com a intèrpret, coguionista i coproductor, gira al voltant de la complexa relació entre Leonard Bernstein, el director d’orquestra i compositor de música clàssica nord-americana de referència, i la seva dona durant més de 25 anys i mare dels seus tres fills, Felicia Montealegre.
Un producte amb tot el suport de Netflix i amb totes les ambicions per a la propera campanya dels Oscars, en què a la llarga llista de productors s’inclouen Steven Spielberg i Martin Scorsese. De fet, a l’origen d’aquest projecte hi va haver un moment en què es va estudiar la possibilitat que fos Spielberg qui dirigís un biopic de Leonard Bernstein amb Bradley Cooper com a protagonista.
Maestro no és un biopic a l’ús. I s’entesta a demostrar-ho. Maestro no és una crònica de la vida de Leonard Bernstein. El guió, escrit pel mateix Cooper amb Josh Singer, guanyador de l’Oscar pel guió de Spotlight (2016) i responsable dels llibrets de First Man (2018) de Damien Chazelle i Los archivos del Pentágono (2017) de Steven Spielberg, deixa en segon pla les fites que van marcar l’èxit professional de Bernstein i els esdeveniments concrets que van marcar la seva vida. S’escolta una mica de West Side Story. Fins i tot es veu una mica de la versió de Broadway de Un día en Nueva York. Però la música de Leonard Bernstein que s’escolta a Maestro és perquè en lloc d’encarregar una banda sonora específica per al film, es va realitzar una selecció de composicions del mateix Bernstein amb aquesta finalitat.
Maestro prefereix centrar-se en la manera com va evolucionar la relació de la parella, la manera com l’ego, la bisexualitat, les infidelitats i el recorregut professional de Bernstein van condicionar la relació familiar i de parella, sense entrar a valorar quina part de la seva convivència i de la seva vida en comú es va deure a l’amor entre tots dos i quina part es va deure a la tapadora per ser acceptat sense problemes en una societat que encara mirava amb molt de recel l’homosexualitat. I sense entrar a jutjar els personatges, ni prendre-hi partit per cap d’ells.
Després d’una introducció en color en què un Bernstein ja vell manifesta com troba a faltar Felicia (magnífic el treball de l’equip de maquillatge amb Cooper que funciona fins i tot en primeríssim pla, més enllà de l’absurda polèmica sobre la pròtesi de nas jueva que porta durant tot el film per accentuar la seva semblança amb Bernstein), arrenca la primera part de Maestro. Una primera part en blanc i negre, amb un estil àgil i vitalista i una utilització hàbil de les el·lipsis narratives que es correspon amb els anys d’ascens professional de Bernstein. Per a mostra, la primera seqüència, un pla seqüència que porta l’espectador des d’un teló d’un escenari que es converteix en les cortines d’una habitació al llit on Bernstein dorm amb el seu amant masculí i d’aquí al podi de director d’orquestra de la que va suposar la seva primera oportunitat professional important. I una segona part en color, serena i calmada, en què l’ús de les el·lipsis perd part de la seva efectivitat i el resultat és més convencional, en què es mostren la maduresa i l’èxit artístic juntament amb la crisi de la parella, la problemàtica relació amb els fills i els efectes de la malaltia i de la proximitat de la mort.
Cooper busca tant en la posada en escena, com en el guió, no caure en els convencionalismes dels biopics d’estrelles. Oferir un film sofisticat, amb classe i distinció. Algunes de les seves idees de posada en escena i el comentat ús de les el·lipsis ho aconsegueixen. Hi ha molta intel·ligència, molt de talent i molta feina a Maestro. Però també fa la impressió que Cooper està massa centrat a mostrar-ho, a fer visibles aquests refinats aspectes formals de la posada en escena, per sobre de vegades del sentit i l’emoció de la història.
Maestro transmet de vegades la sensació de ser un film massa calculat, massa estudiat i massa preocupat pels aspectes formals. Tot i això, la química entre Bradley Cooper i Carey Mulligan és innegable. Les seqüències funcionen. Les converses, el suport mutu, l’amor i també els retrets i les recriminacions resulten vives. I si bé Cooper aconsegueix transmetre amb la seva interpretació la personalitat aclaparadora, l’ego desmesurat i la genialitat del seu personatge, Carey Mulligan aprofita el personatge bombó que li ofereix el guió i es converteix en el nucli emocional de Maestro a base de dignitat, temprança i classe.