Continua el festival amb propostes irregular. Primer “The Samejima incident”, una pel·lícula de terror japonès que només ha servit per adonar-nos de què aquella moda que es va iniciar amb “The ring” està esgotada. Després l’òpera prima d’una directora que amb “She will” reversiona el cinema de bruixes mentre explora els traumes del #metoo.
THE SAMEJIMA INCIDENT
Per culpa de la pandèmia Covid-19, un grup d’amics que es reuneix cada any, aquesta vegada ho ha de fer via online. Però alguna cosa va malament, ja que una de les participants té una imatge congelada a la pantalla. És l’inici d’un malson.
El cinema de terror japonès va iniciar una època daurada amb “The Ring” i sembla que l’acaba amb “The samejima incident”, que no només no aporta res nou al gènere, sinó que tampoc aporta res de bo encara que sigui repetit.
I està clar que s’han inspirat bastant en un èxit de l’any passat, “Host” la proposta que ja situava el terror en pandèmia i en la comunicació online. Però és que “The samejima incident” està mal feta, té un guió terrible i potser només se salven els primers minuts de metratge.
He llegit a twitter “es como un arroz con coses que llamas paella”, doncs sí, tal qual, aquesta és una bona definició.
SHE WILL
Després d’una mastectomia doble, Veronica Ghent viatja a una clínica situada a Escòcia. La seva intenció és curar-se de l’operació, però un cop allà descobreix que per curar-se totalment també cal una meditació psicològica sobre la seva existència i alguns traumes del passat. Veronica estableix un enllaç especial amb Desi, una jove infermera, i juntes descobreixen unes forces misterioses relacionades amb els somnis.
“She will” és un conte de bruixes ambientat en mansió sinistra que explora els traumes del #metoo. Malcolm Mcdowell (“La Taronja Mecànica”), Rupert Everett (“El casament del meu millor amic”) i una pertorbadora Alice Kridge, en una molt bona interpretació, protagonitzen el debut de Charlotte Colbert, com a directora.
No és una pel·lícula típica de terror, però sí que és una bona faula ben realitzada amb una certa bellesa poètica i amb una rerefons de venjança femenina que, com a mínim, et manté atent a la pantalla, encara que podria quedar-se curta per un cert tipus d’espectador si el que vol és menys poesia i més venjança contundent.