LAST NIGHT IN SOHO
Avui obrim jornada amb el passi als Especials Oficial Fantàstic de la darrera proposta de Edgar Wright (Baby Driver, Bienvenidos al fin del mundo, Scott Pilgrim contra el mundo), una pel.lícula que ens ha deixat fascinats per al seva forma visual, la seva música, la seva trama i el joc de miralls amb que el realitzador anglès l’ha rodada.
La protagonista de Last Night in Soho és l’Eloise (Thomasin McKenzie) una noia que es trasllada del camp a la ciutat de Londres perseguint el seu somni de formar-se com a dissenyadora en el món de la moda. Un cop instal.lada en una habitació de lloguer i iniciades les classes, s’adonarà que la vida a la gran ciutat no és gens fàcil. I a sobre començarà a tenir una extranya conexió amb uns fets del passat i amb la Sandie (Anya Taylor-Joy), una altra jove que als anys 60 pretenia menjar-se la ciutat plena de somnis i esperances.
Amb aquesta trama de partida, a la que el propi director ens demana que no afegim res més per no espatllar l’experiència dels espectadors, Wright desplega de forma vibrant una història que cavalga a dos temps que es van solapant i influint un a l’altre. Ho fa passant inteligentment del color i la brillantor que iluminen els somnis de les dues protagonistes a la foscor, el dolor i la bogeria que es desfermen quan es van descobrint els horrors del passat i la pel.lícula acaba aterrant sense pudor en el gènere del terror. I tot plegat usant habilidissims jocs de càmera, superposicions i miralls per conectar de forma fascinant al principi i temible al final el temps actual i els anys 60.
També cal destacar la selecció musical, un tema al que Wright sempre dona importància i que aquí un cop més vesteix la història i els seus punts de gir més crucials, amb temes com A world without love (Peter and Gordon), You’re my world (Cilla Black), Starstruck (The Kinks), Wishin’ and Hopin’ (Dusty Springfield) o una versió de Downtown interpretada per la pròpia Anya Taylor-Joy.
El 19 de Novembre arribarà als cinemes. No us la perdeu.
SILENT NIGHT
També en la Secció Oficial es presentava Silent Night una sorprenent pel.lícula que suposa el primer llargmetratge de Camille Griffin. I aquesta també és una cinta del que convé saber-ne el menys possible per no espatllar la gràcia de la seva història als espectadors.
Així que només us direm que la trama gira al voltant d’un sopar de Nadal organitzat pel matrimoni format per la Nell (Keira Knightley) i en Simon (Matthew Goode). Els acompanyaran els seus tres fills (Roman Griffin Davis, Hardy Griffin Davis i Gilby Griffin Davis) i un grapat d’amics com el matrimoni format per la Sandra (Annabelle Wallis) i en Tony (Rufus Jones) amb la seva peculiar filla Kitty (Davida McKenzie) o el metge oncòleg James (Sope Dirisu) i la seva jove parella Sophie (Lily-Rose Depp). Però hi ha un motiu molt concret per aquesta trobada i una promesa que han fet tots els assistents per culminar la vetllada.
Silent Night amb una escassa hora i mitja de durada, deixa amb la sensació que s’hagués pogut treure encara més suc de la situació que planteja. Però en conjunt resulta una pel.lícula sorprenent que dona una volta de rosca als tradicionals sopars de Nadal, les disputes i retrets pendents entre els personatges i per fi el desvetllament del motiu de la trobada i les seves conseqüències.
Humor, música, xoc de personatges i un vel negre que ho acaba cobrint tot carregat d’implicacions i referències per la reflexió són els elements d’aquesta Silent Night que ens ha agafat avui per molt grata sorpresa a la graella de Sitges.
STRAWBERRY MANSION
També una mescla entre un ja peculiar món real i els somnis o fantasies dels seus protagonistes ens presenta la original tercera proposta d’avui. Co-dirigida per Albert Birney i Kentucker Audley, autors també del guió, Strawberry Mansion ens trasllada a un món on el govern enregistra els somnis de les persones i els cobra impostos per ells. Un home que treballa d’auditor (Kentucker Audley) haurà d’anar a reclamar el pagament a una anciana (Penny Fuller) que acumula a casa un munt de cintes de VHS amb somnis pels que no ha pagat. Però un cop allà es veurà atrapat en la història de juventud de la dona (Grace Glowicki) i en el contingut dels seus somnis.
Strawberry Mansion parteix d’una original història i desplega el seu format quasi de conte oníric a través d’escenaris carregats de llum i del color del títol dissenyats per la fotografia de Tyler Davis, una superposició d’estètica vuitantera i estranyes postals de somnis, i un guió que tira de surrealisme i enginy allà on no arriba el pressupost. Una proposta que no acaba de ser rodona i que a estones es reitera o ensucra en excès però que resulta enginyosa, original i interessant.