Només un any després de l’èxit d’Elvis de Baz Luhrmann s’ha presentat a la Mostra de Venècia, Priscilla de Sofia Coppola, sobre la complicada relació entre Elvis Presley i Priscilla Beaulieu, des que es van conèixer mentre ell feia el servei militar a Alemanya essent ja la més gran estrella musical del moment i ella era una adolescent de catorze anys fins que les seves vides es van separar deu anys més tard. I més enllà de la seva proximitat en el temps, com s’esperava poc tenen en comú les dues pel·lícules. El que a la pel·li de Luhrmann era grandiositat, espectacle i brillantina, a la de Coppola és intimitat, sensibilitat i llanguiment. Coppola, que ja va guanyar el Lleó d’Or el 2010 amb Somewhere i va triomfar en aquest festival el 2003 amb Lost in Translation, adapta el llibre ‘Elvis and Me‘ escrit per la pròpia Priscilla Presley el 1985, que exerceix com una de les productores executives del film.
Priscilla és un coming-of-age. Subjectiu i íntim. Un coming-of-age atípic i especial. El d’una adolescent que després de conèixer Elvis i sent menor d’edat, acaba vivint amb ell sota la custòdia del pare d’Elvis, mentre la família viu a milers de quilòmetres i a l’altra banda de l’oceà. El d’una noia que de dia assisteix a classes en un col·legi catòlic conservador envoltada de companyes que somien conèixer a Elvis i a la nit comparteix vida, habitació, llit i casta relació amb ell, mentre ell no es reprimia en altres relacions, i viu gairebé tancada en una torre d’ivori anomenada Graceland.
Priscilla és un conte de fades modern. Que s’acaba convertint en malson. En què el palau es converteix en una presó i el príncep blau en ogre. I en què la recerca de la llibertat del seu protagonista acaba derivant en la pèrdua d’ella.
Amb una fotografia de colors desaturats, especialment en l’època ambientada a Alemanya, i el tempo cadenciós i alhora fluid característic del cinema de Sofia Coppola, excepte a la part final en què es torna més episòdica, Priscilla passa de l’admiració per l’ídol i l’excitació i la il·lusió de l’amor adolescent, a la soledat i l’avorriment d’una tancada no desitjada i la toxicitat d’una relació que es construeix sobre les bases d’una possessió material en comptes de l’enllaç entre marit i esposa. Passa de ser una nena maca, tendra i innocent amb aspecte de nina a una dona atractiva i independent que pren consciència de la seva condició.
La principal debilitat de Priscilla és l’escassa química entre els dos intèrprets protagonistes. Ni Cailee Spaeny al paper de Priscilla, ni sobretot Jacob Elordi al d’Elvis aconsegueixen que es transmeti l’admiració, la passió, l’amor o la indiferència que al llarg del temps van sentir els seus personatges, encara que sembla clar que l’elecció del protagonista de l’exitosa sèrie Euphoria, tindrà el seu fruit en la recaptació a les taquilles dels cines vista la sorollosa reacció del públic que omplia la catifa vermella a la presentació de la seva estrena en aquest festival.
Una de les incògnites de Priscilla era com resoldria la directora nord-americana, que s’ha caracteritzat per l’exquisit gust i sorprenent eclecticisme amb què sempre ha triat els temes que sonen als seus films, la impossibilitat de comptar amb els temes musicals d’Elvis Presley per a la pel·lícula. I el resultat torna a ser excel·lent: des dels temes especialment composats o adaptats per a la pel·lícula per Phoenix, la banda del seu marit Thomas Mars, al Baby I Love You de The Ramones amb què s’obre la pel·lícula, el Venus de Frankie Avalon i sobretot, la versió original de Dolly Parton del seu arxipopular ‘I Will Always Love You‘ que tan popular fes Whitney Houston, que tanca la pel·lícula de manera perfecta. No només per com s’adequa de bé la seva lletra al moment i els sentiments del protagonista. Se sap que malgrat els seus nombrosos intents, Elvis Presley mai no va poder gravar aquesta cançó perquè Dolly Parton es va negar a vendre-li els seus drets i expliquen que aquesta va ser la cançó que Elvis va cantar a la mateixa Priscilla després de signar els papers del divorci.