Diuen que el Festival de Venècia no ho té fàcil amb el cinema italià. Que els seus millors directors van preferir treure les pel·lícules a Cannes, on a més els reben amb els braços oberts. Per a mostra, les tres més que notables pel·lícules dirigides per Alice Rohrwacher, Nanni Moretti i Marco Bellocchio que es van poder veure en aquell festival al mes de maig. I ha hagut de ser la cinquena pel·lícula italiana presentada a la competició d’aquesta edició de la Mostra de Venècia la que per fi ha convençut el públic i la crítica. Ha estat Io capitano, la nova pel·lícula de Matteo Garrone, un altre habitual de Cannes on va presentar treballs tan destacats com Gomorra (2008), Reality (2012) o Dogman (2018).
Io Capitano narra l’epopeia de Seydou i el seu cosí Moussa, dos joves senegalesos per arribar des de Dakar a Europa travessant gran part del nord d’Àfrica i el Mar Mediterrani. Des dels seus treballs, tripijocs i nyaps per aconseguir estalviar una mica de diners fins a la seva eventual arribada a les costes europees. Amb el somni que quan arribin a Europa puguin aconseguir fer carrera. Una cosa que el cinema els darrers anys ens ha explicat desenes de vegades, però poques amb l’ofici, la solidesa narrativa, el sentit de l’aventura, el respecte als protagonistes i la manca de sensacionalisme de Io Capitano.
El viatge és llarg i dur, les condicions penoses, els perills aguaiten per qualsevol costat, els explotadors, els corruptes i les màfies no deixen passar la més mínima oportunitat per treure’n profit. Però a l’odissea de Seydou no hi ha res d’especialment extraordinari que el faci diferent de la d’altres desenes de milers de persones que arriben a Europa seguint un periple similar al seu. Com si la intenció de Garrone amb Io Capitano no fos tant explicar la història d’un viatge extraordinari i carregat d’èpica i patiment, sinó transmetre la duresa i els riscos que assumeixen els milers de persones que emprenen aquest recorregut cap a Europa, fins i tot quan no els passa res excepcional que faci més dur el viatge. Una mena de viatge arquetípic que serveixi als habitants d’Europa per fer-nos la idea del que han hagut de passar moltes vegades els nostres veïns d’origen africà. El periple és dur, arriscat, llarg, però com el de tants altres que van emprendre un viatge similar.
A Io Capitano, Garrone no carrega les tintes, no es recrea en la desgràcia i les misèries dels seus protagonistes. Amb un ritme àgil, de forma dinàmica i amb sentit de l’aventura, amb la força visual i l’eloqüència característiques de les seves imatges, sense caure en esteticismes, ni regodejos, però sense evitar els aspectes més durs, atroços, cruels i brutals del viatge. Io Capitano no és una pel·lícula amable o tova. Però no cau en el patetisme que caracteritza gran part d’obres amb temàtica similar i respecta els protagonistes i no els roba la dignitat. Uns protagonistes que malgrat la seva joventut, tenen clar el seu objectiu i lluitaran i faran tot el que estigui a la seva mà per aconseguir-ho. Tots sabem que allò que ens explica Io Capitano és únicament la primera duríssima etapa d’una llarga carrera per aconseguir els somnis dels seus protagonistes. Que el que els queda per aconseguir una vegada a Europa, i especialment els darrers anys i especialment a la Itàlia de Giorgia Meloni, és molt gairebé impossible, però aquesta part no ens l’ha volgut explicar Garrone.