Frankenstein
La gran proposta d’avui ens transporta a la revisió que Guillermo del Toro ha fet del clàssic Frankenstein, una pel·lícula que en breu estarà disponible a Netflix però que val molt la pena veure en pantalla gran.
I és que el Frankenstein de Del Toro és una mostra visualment potent que posa gran cura en la fotografia, el vestuari i els seus escenaris, des de la mansió del protagonista als paratges glaçats on transcorre part de l’acció.
La història que s’hi explica va més enllà d’adaptacions anteriors de l’obra de Mary Shelley. Victor Frankenstein (Oscar Isaac) és un científic tant brillant com obsessionat en vèncer la mort. Els seus experiments el portaran a construir un ésser humà a partir de les parts difuntes de diversos cossos i dotar-lo de vida. Però tot i la proesa aconseguida, el doctor acaba rebutjant la seva criatura (Jacob Elordi). Però la part més novedosa és que el film també ens explica el punt de vista d’aquest ésser, el seu dolor pel rebuig del seu creador i els seus sentiments. Fins al punt que la pel.lícula s’inicia i s’acaba amb el periple de la criatura per retre comptes amb l’home que li va donar la vida i el va despreciar després.
Així, el film de Guillermo del Toro aconsegueix dotar la historia d’una dimensió emocional que faltava a les adaptacions anteriors, on la criatura de Frankenstein es limitava a poc més que grunyir o espantar els protagonistes humans. I amb ella es permet de plantejar nous elements d’interès i filosofar entorn de temes com els ingredients de la humanitat i els sentiments, els límits de la ciència o les formes de l’amor. Tot plegat, com dèiem, embolcallat d’una gran bellesa visual i sonora que converteixen aquest Frankenstein en un festí per l’espectador independentment de si coneixia o no les versions anteriors.
Scarlet
Canviant al món de l’animació, la segona pel·lícula del dia ens retrobava amb el japonès Mamoru Hosoda. Malauradament, la seva Scarlet se’ns ha quedat força per sota de les expectatives després de la magnífica Belle que havíem vist en una edició anterior.
Scarlet s’inicia com una mena de reinterpretació de Hamlet, amb una protagonista femenina, una princesa entrenada en l’ús de l’espasa que vol venjar la mort del seu pare després que el seu tiet el traís. Però després de fracassar en el seu objectiu, la Scarlet es desperta en un més enllà màgic i atemporal on l’existència o el desaparèixer per sempre depenen de complir la seva missió. Allà coneixerà a Hijiri, un jove paramèdic del món actual, que amb la seva visió pacifista de la vida intentarà que es replantegi posar fi al seu odi i la seva sed de venjança.
Tot i l’ambiciós del seu plantejament i el seu recorregut per temes com la venjança i el perdó, a més de l’interessant aposta visual que mescla el 2D i el 3D, Scarlet acaba resultant narrativament dispersa i espessa a estones, el que no ens ha acabat de fer connectar amb l’aventura de la seva protagonista. Així, encara que no deixa de ser una cinta d’animació destacable, ens seguim quedant amb les propostes anteriors de Hosoda, com l’esmentada Belle, Mirai o Wolf Children.
Hellcat
Amb molt menys pressupost i pretensions que les anteriors, a la secció Panorama es presentava Hellcat, de Brock Bodell. Aquest claustrofòbic thriller ens planta a dins d’una caravana on la Lena (Dakota Gorman) es troba atrapada, sense recordar com hi ha arribat i amb una ferida infectada. En Clive, el conductor de la caravana es comunica amb ella des del volant per dir-li que han d’arribar fins un metge en una hora o li espera un destí terrible.
A mida que va transcorrent el temps i la Lena comença a perdre la percepció de la realitat i a no obtenir respostes clares d’en Clive sobre la seva situació, la relació entre els dos es va tornant un joc psicològic tens dominat per la por a un mal que comença a manifestar-se.
L’espai tant reduit en que es desenvolupa dos terços de la pel.lícula i la bona interpretació de Dakota Gorman juguen a favor de mantenir la tensió de la història, que ens condueix per la mateixa incertesa que viuen els protagonistes. El tram més fluix es precisament quan en l’últim terç l’acció passa a l’exterior de la caravana i es produeixen els girs narratius que ens desvetllen part del misteri. No obstant, la fidelitat amb que es manté en el seu propòsit i el curt metratge de 90 minuts fan que Hellcat sigui prou disfrutable.