No other choice
Si una cosa han dominat els grans mestres del cinema coreà és la capacitat de facturar crítiques socials punyents i certeres embolcallades amb un sentit de l’humor capaç de navegar entre el negre i l’absurd.
La gran pel·lícula d’avui a Sitges era la darrera de Park Chan-wook, No other choice, que aterra aquí després d’un exitós pas per nombrosos festivals de tot el món i haver recollit, per exemple, el Premi del Públic al festival de Toronto.
El protagonista de No other choice és Lee Byung-hun (Mr. Sunshine, Concrete Utopia, El juego del calamar), que interpreta a You Man-su, un home que després de 25 anys treballant en una fabrica de paper és despatxat quan una corporació americana adquireix l’empresa. De cop es troba en un món laboral competitiu i despitat on no li serà fàcil aconseguir una nova feina i per això la seva família es veurà abocada a renunciar als seus privilegis.
Mentre la seva esposa (Son Ye-jin) comença a retallar les despeses de la casa o les classes particulars dels seus dos fills, Man-su recorre entrevistes de feina on la realitat el colpeja fent-li veure el difícil que serà tornar a tenir una bona posició laboral. Desesperat tindrà una idea: localitzar i eliminar els altres candidats que li fan la competència.
Partint d’aquesta premissa que exemplifica la crueltat dels efectes del capitalisme capaç de trepitjar les vides dels treballadors i estructures socials senceres, Park Chan-wook desenvolupa una crítica social regada de moments d’humor però que no deixa de posar el focus en la denuncia d’una societat i una economia despietades.
A No other choice, el realitzador coreà demostra un cop més la seva mestria mantenint en tot moment l’equilibri entre la serietat i la sàtira, el retrat de l’angoixa dels personatges combinat amb moments de thriller i d’humor negre, el discurs social, el retrat familiar i la violència.
Sumat a l’actuació de la seva estel·lar parella protagonista, el resultat és una altra gran obra del cinema tècnicament i narrativament complexe que ens arriba de Corea del Sud.
Good boy
Una altra de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició arribava per fi a la gran pantalla. Good Boy, amb la simple proposta d’un enfocament original en les històries de terror havia generat prou hype com per fer que el film fos dels primers en esgotar les entrades pels seus passis en aquest festival.
I aquest toc original que el director Ben Leonberg proposa a Good Boy és centrar el punt de vista narratiu en un gos. L’Indy és la mascota d’en Todd, un noi que es trasllada a una antiga casa de camp que resulta estar encantada. Al poc temps d’instal·lar-se, es comencen a manifestar presències sobrenaturals en forma de visions, aparicions i fenòmens aterridors que començaran a alterar el caràcter del Todd mentre les forces malignes intenten arrossegar-lo al més enllà.
Però aquests fets els veiem des d’allò que veu, percep i ensuma l’Indy, que és el primer en notar les coses estranyes que passen a la casa i el canvi de caràcter del seu amo.
Amb aquesta decisió d’allunyar la narrativa de l’habitual perspectiva humana i centrar-la en les percepcions d’un gos, Good Boy aconsegueix transformar una historia de cases encantades que hauria resultat més tòpica, en una proposta original i immersiva, amb un joc d’emocions diferents al que estem acostumats en aquest gènere.
Cinematogràficament, Leonberg es beneficia de les noves opcions que aquest punt de vista caní li brinda i ho aprofita per rodar fent ús de plans, sons o ombres que l’alçada i els sentits d’un protagonista humà no li haguessin permès. Tot plegat, ajudat d’un metratge breu ajuden a viure una història de casa amb esperits en una atmosfera novedosa.