The Furious
En el segon dia de festival ens arriba una de les coses que més gaudim d’aquest certamen: el cinema d’acció de Hong Kong. I a més, The Furious és del millor del gènere que hem vist darrerament.
Dirigida per Kenji Tanigaki, The Furious segueix l’odissea de Wang Wei (Miao Xie), un humil treballador sordmut que un dia presencia com la seva filla Rainy (Enyou Yang) és segrestada per una xarxa de tràfic de persones. Desesperat, Wang Wei s’embarca en una missió frenètica per rescatar-la, enfrontant-se a criminals i policies corruptes. En la seva recerca, Wang Wei troba un aliat inesperat en Navin (Joe Taslim), un periodista que també busca la seva dona que va desaparèixer quan investigava la mateixa xarxa criminal. Els dos homes hauran d’aprendre a confiar l’un en l’altre i treure a lluir habilitats de combat ocultes del seu passat per rescatar no només la Rainy, sinó altres nens víctimes de l’organització, abans no sigui massa tard.
Amb un guió sense massa més complicacions, aquesta premissa, esdevé un tour de force de dues hores que no deixa un segon de respir, acció a dojo amb tots els elements que ens encanten d’aquestes cintes: un heroi a contracor que no s’aturarà davant de res per assolir el seu objectiu, un grapat de dolents odiosos (que inclouen Yayan Ruhian a qui ja haviem vist en un altre des puntals del gènere com és The Raid), un toc emotiu i social amb el rerefons del tràfic de persones, i sobretot coreografies adrenalítiques. Amb un ritme vertiginós i una manera de rodar que realça el realisme i l’espectacularitat de l’acció, Kenji Tanigaki assoleix una fita no només a la seva carrera sinó al cinema de Hong Kong en general. Un festí d’arts marcials que fan ús de tot el que tenen a mà per perpetrar unes lluites impactants: punys, ganivets, martells, cadenes, serres, cordes i fins i tot unes bicicletes que es converteixen en les protagonistes d’una de les escenes més memorables del film.
La hermanastra fea
Seguint amb la Secció Oficial, avui també era el torn de la noruega La hermanastra fea, el cartell de la qual presideix l’entrada a l’Auditori del Melià amb una de les pertorbadores escenes de la pel·lícula. El film és la òpera prima d’Emilie Blichfeldt, que hi realitza una curiosa reinterpretació del conte de La Ventafocs, explicada des del punt de vista de l’Elvira, una de les germanastres lletges, per fer una contundent crítica als cànons de bellesa imposats per la societat i que esclavitzen les dones.
L’Elvira (Lea Myren), considerada poc agraciada, viu a l’ombra de la bonica Agnes (Thea Sohie Loch). Quan el seu pare mor, les esperances de progressar passen per que alguna de les germanes aconsegueixi casar-se amb el príncep Julian. Conscient de que amb el seu físic l’Elvira té nul·les possibilitats de conquerir-lo, la seva mare (Ane Dahl Torp) l’obligarà a sotmetre’s a tota mena de procediments grotescos i dolorosos per fer que la noia encaixi amb l’ideal de bellesa del regne i es faci amb el cor de l’hereu al tron.
La cinta transpira humor negre i crítica punyent barrejades amb unes bones dosis de body horror. I tot i que ens ha semblat un excés publicitari el fet que a l’entrada a la projecció ens regalessin una bossa per vomitar i a la sortida un caramelet per l’alè, el cert és que a La hermanastra fea hi ha algunes escenes incòmodes de mirar.
Tal com ho va fer La substancia en l’edicio passada, La hermanastra fea no deixa de servir-se de la incomoditat i la ironia per denunciar un cop més l’horror real al que la majoria de dones viuen al veure els seus cossos sotmesos a un judici constant.
We bury the dead
La tercera pel·lícula del dia intentava donar una volta al sovint saturat subgènere dels zombies. We bury the dead, dirigida per Zak Hilditch, segueix a la Ava (interpretada per Daisy Ridley), una dona que s’ofereix com a voluntària per participar dels equips que recuperen i enterren els cossos dels morts després que una arma experimental hagi assolat Tasmània.
Les persones que no van morir en l’explosió pateixen de mort cerebral però comencen a recuperar funcions motores, el que els converteix en no-morts amb actituds violentes. Però darrera el periple de l’Ava esquivant zombies al costat d’un altre voluntari, hi ha una motivació personal: arribar fins al lloc on el seu marit, del que no n’ha sabut res més, estava passant un retir laboral de cap de setmana.
Amb aquesta premissa, Hilditch intenta combinar alguns moments d’ensurts típics del gènere amb una reflexió sobre la pèrdua, el dol i el tancament de les crisis sentimentals. Un experiment que no li acaba de sortir del tot reeixit degut a un ritme irregular i a estones massa contemplatiu, que tot i el bon treball de la protagonista no acaba de sostenir o dotar de prou força una reflexió personal amb la que no sempre s’aconsegueix empatitzar.