Han passat vint-i-quatre anys des que David Fincher la va liar al Festival de Venècia amb l’estrena mundial de El Club de la lucha (1999). La que actualment és considerada una de les grans obres cinematogràfiques de l’època, va generar una gran divisió d’opinions i un escàndol monumental quan es va presentar al Lido. Després Fincher ha rodat films com Zodiac (2007), El curioso caso de Benjamin Button (2008), La red social (2010), Perdida (2014) o Mank (2020) entre d’altres, però el director no havia tornat a estrenar cap film més a la Mostra de Venècia. I torna de la mà de Netflix amb The Killer, el retrat d’un assassí a sou i la crònica d’una venjança dividida en 6 parts i un epíleg que protagonitza Michael Fassbender, en el seu retorn a les pantalles després de més de 4 anys allunyat dels rodatges.
Amb un guió d’Andrew Kevin Walker, amb qui Fincher ja va col.laborar a Seven (1995), que adapta la novela gràfica d’Alexis Nolent ‘Matz’ en un thriller tens, fred i violent que porta al seu protagonista de París a la República Dominicana i d’allí a Nueva Orleans, Florida, Nueva York i Chicago en un recorregut ascendent a través dels diferents nivells i jerarquies del crim organitzat d’alt standing.
A The Killer tot forma part d’un mecanisme perfectament sincronitzat: la precisió quirúrgica de les imatges gràcies a la fotografia d’Erik Messerschmidt (guanyador de l’Oscar per Mank), el ritme mesurat, pausat i tens que li aporta el muntatge de Kirk Baxter (guanyador de dos Oscars) gràcies al seu treball a La Red Social i a Millenium: Los hombres que no amaban a las mujeres, totes dues dirigides pel mateix Fincher) o l’atmosfera freda i incerta que generen els sons de la banda sonora original de Trent Reznor i Atticus Ross (també guanyadors de l’Oscar per la seva feina a La Red Social).
The Killer arrenca a París, en un magnífic episodi en què es creuen El silencio de un hombre (1967) de Jean-Pierre Melville i La ventana indiscreta (1954) d’Alfred Hitchcok. Un home, el killer del títol, interpretat amb contenció i solidesa per Michael Fassbender, prepara a consciència un atemptat. No hi ha excitació, exaltació o precipitació. Només mètode, paciència i avorriment. Els espectadors escoltem en off els seus pensaments, idees i mantres. Les seves sornegueries. Les dades fredes i les estadístiques que li serveixen, en un exercici d’autoengany, com a coartada del que està a punt de fer. Els grans èxits de The Smiths que escolta contínuament als seus auriculars. I sobretot, la descripció del seu mètode i les màximes de la seva forma d’actuar: ‘cenyeix-te al pla’, ‘anticipa’t, no improvisis’, ‘no confiïs en ningú’, ‘no desaprofitis el teu avantatge’, ‘lluita només les batalles per les que et paguen’, ‘sigues un més’… encara que un també podria pensar que aquestes màximes i aquest mètode són tan aplicables a l’assassí protagonista de The Killer, com a David Fincher en la seva faceta com a director de cinema.
D’aquesta manera, Fincher força l’espectador a assumir el punt de vista de l’assassí del títol. L’introdueix dins del seu cervell. I l’obliga a acompanyar-lo al llarg de gairebé dues hores de metratge en què la violència, l’extorsió i l’assassinat es converteixen en conseqüències lògiques i inevitables dels fets amb la complicitat passiva de l’espectador. Una violència seca, continguda, realista. Allunyada dels excessos i l’espectacle característics del cinema de Hollywood. La violència a The Killer se sent i fa mal.
Tot i això, The Killer és en gran part la història d’un home que incompleix les seves pròpies regles. Per decisió personal o per haver d’adaptar-se a les circumstàncies. La història d’un home que es menteix a ell mateix. D’un home que fa allò que fa perquè sent que és el que ha de fer. Del conflicte entre racionalitat i sentiment. Entre el cap i el cor. I converteix l’espectador en testimoni i jutge d’aquest conflicte.