DogMan arrenca amb una cita de l’escriptor i polític francès Alphonse de Lamartine en què s’afirma que “quan un home té problemes, Déu li envia un gos“. Els problemes del protagonista d’aquesta pel·lícula, el dolor i el patiment que pateix al llarg de la seva curta vida són tants, que acaba formant un exèrcit caní on ell exerceix com a líder.
A la primera seqüència de DogMan es mostra un control policial en què el protagonista es troba amb els agents que busquen un sospitós que coincideix amb la seva descripció: un home de prop de 30 anys amb problemes de mobilitat, que en el moment de la trobada condueix una furgoneta i va abillat amb un vestit paraula d’honor rosa, una perruca ros platí i diverses capes de maquillatge. En obrir el vehicle, la policia descobreix que és ple de gossos de tota mena de races i mides que com els adverteix el conductor, no els faran mal, mentre els policies no li facin mal a ell. DogMan és la posada en imatges de la seva vida, dels fets que l’han portat a aquesta situació, d’acord amb allò que relata la psiquiatra encarregada de tractar-lo mentre està detingut.
Hi ha un moment a DogMan en què un personatge afirma que com sap la imatge reflectida en un mirall, que no és una realitat en si mateixa, sinó una entitat supeditada i condicionada per una altra. I de manera semblant DogMan, no pretén ser la narració objectiva i realista de la vida del seu protagonista, sinó el relat deformat per la ment malalta que l’ha patida; deformat tant per la seva percepció de la realitat, com per la manera de construir el relat.
Comença amb una infància desgraciada en una llar violenta i una família trencada, una gàbia com a llar i un terrible accident les seqüeles del qual haurà de viure tota la seva vida. Una vida de dolor i patiment que d’acord amb la frase de Lamartine que encapçala aquesta ressenya es compensa amb molts gossos.
Però a la seva vida també trobarà Shakespeare, un espectacle drag i el suport de les imitadores de grans noms de la música pop com Cher, Annie Lennox o Madonna. Una acumulació d’elements a què el guió i la direcció de Luc Besson aconsegueixen dotar d’una absorbent coherència narrativa i visual.
DogMan és alhora un thriller tens i electritzant i un drama exagerat i commovedor. El resultat és una narració tremendament personal, condicionada per un punt de vista malalt i particular, que justifica excessos melodramàtics, decisions de posada en escena extremes fora de normes acadèmiques i contínues llicències narratives només acceptables al món interior, a la (i)lògica del protagonista i narrador. Un viatge al·lucinat dins una ment malalta.
DogMan és plena d’elements que segons els cànons de la narració cinematogràfica no s’haurien de fer, però que finalment funcionen. Una peça clau en la credibilitat i l’enganxament de l’espectador amb una història tan extrema i particular és el seu intèrpret protagonista, Caleb Landry Jones. L’actor nord-americà se la juga amb un personatge radical i inclassificable i aconsegueix transmetre la vulnerabilitat, la dignitat, la intel·ligència, la passió, el dolor, el patiment i fins i tot la mica necessària d’estranya humanitat del personatge, alhora que la bogeria, la sensació d’amenaça latent i de violència a punt d’esclatar d’un pertorbat.